dijous 7 de febrer de 2008
Albert Valero
I aquet es el meu primer Curtmetratge titulat L'Accident.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Eran las 12 del mediodía y el sol brillaba. Yo me encontraba haciendo mis labores, en la vieja granja siempre hay trabajo pendiente. Esa calurosa mañana del mes de junio tenía que reparar la puerta del granero; unos tablones aquí, clavos por allí, la capita de barniz y antes de la hora de comer la puerta estaría como nueva.
El trabajo, aún y sencillo en cuanto a procedimientos, era realmente cansado; los tablones pesaban muchísimo, tenían astillas, me faltaba práctica con el martillo, etc. La familia se había ido a la ciudad a buscar comida, así que no tenia quien me ayudara. Solo tenía la compañía de Laica, mi fiel perra.
Fue en ese momento cuando sucedió la terrible desgracia: tenía el tablón en mis manos y lo estaba colocando en la parte más alta de la puerta, dejé el tablón apoyado en el que está justo debajo y fui a buscar los clavos para fijarlo. Al comenzar a caminar no me di cuenta de que, en el suelo, había una cosa que antes no vi: un excremento de perro. En el último momento intenté esquivarlo pero no pude, lo aplasté por completo con el zapato y tuve tan mala fortuna de resbalarme y pegar con la cabeza en la puerta del granero, haciendo caer así el tablón suelto que me impactó en todo el pecho fracturándome la caja torácica y causándome heridas mortales en los pulmones y el corazón.
Tuve muy mala suerte, las heridas eran suficientemente graves como para matarme, pero no lo suficiente para evitarme la lenta y dolorosa agonía que viví, además, la familia no llegaría a tiempo para despedirme de ellos.
Yo me encontraba sufriendo e incapaz de quitarme el tablón de encima, pero con el tiempo notaba que el dolor se iba marchando. Pero no eran buenas noticias, me fallaba el riego sanguíneo y eso hacía que mi cerebro se fuese apagando. Cuando estaba a punto de perder el sentido, Laica empezó a ladrarme y me hizo despertar un poco, ya no sentía dolor y tenía la mente despejada, sabía que no me quedaba mucho tiempo, pero en ese momento solo podía pensar en que el excremento de Laica me iba a costar la vida. Me dije para mis adentros:
Es algo natural, cuando una persona defeca, después lo limpia. Si ensuciamos algo, como responsables, tenemos la obligación de recogerlo. Nadie debe cargar con la porquería del otro.
Pero cuando nosotros somos los responsables de un animal y este animal defeca, parece que la responsabilidad se pierde por el camino. Muy poca gente se para a pensar que esa porquería que ha dejado nuestro amiguito es de nuestra responsabilidad como dueño o dueña del perro.
Eso mismo es lo que me ha pasado a mí, tenía la responsabilidad de arreglar lo que mi perra ensuciase, pero por vagancia no lo hice. A veces las consecuencias no son graves o, simplemente, no nos afectan a nosotros. Pero esta vez la consecuencia es la perdida de una vida humana, de mi vida.”
Casualidades de la vida: el no recoger un excremento de perro, el dejar un tablón suelto a cierta altura, el resbalarse al pisar el excremento, el caer y golpearse con la puerta y la caída del tablón justo encima de mí. Todos esos factores, juntos (ya que si uno solo no hubiera sucedido, no habría pasado nada grave), me llevarán a morir.
En ese momento cerré los ojos y mi cuerpo ya no despertó. Ahora, desde una dimensión extrafísica, donde el tiempo no existe, os quiero dar un consejo: haced siempre vuestras obligaciones, por muy rutinarias y aburridas que resulten, ya que pueden costaros la vida.
Un somni convertit en realitat
Carnaval era demà i encara no tenia disfressa. De tant preocupat em vaig adormir a classe. Vaig començar a somiar que estava en un país de dibuixos animats, i que al meu costat hi havia un precipici. De sobte va sortir un gat d’un garatge en direcció al precipici, anava tant ràpid que quasi cau, però el vaig agafar just a temps. I resulta que parlava!!! Jo tot sorprès escoltava el que em deia:
Gràcies, gràcies!!! Gràcies per salvar-me la vida!!
Però, com és que parles? I, on estic?!
Estàs al món “M’arramíeu”. Aquí tots els habitants som gats, parlem i tenim com a mascotes a les persones. Però a tu no et faré res perquè m’has salvat la vida.
Vols conèixer la ciutat? Vinga, que et porto en moto!!
Amb moto??!! Tu estàs boig! Com pot conduir un gat?
És el més normal a la nostra ciutat, puja a la moto!
Hi vaig pujar. A la visita hi havia molt gats i gates que em miraven amb cara de estranyats per no estar en una gàbia, mentre fèiem la visita el gat cridava:
Visca!! Visca aquest noi, m’ha salvat la vida! Visca!!
I llavors, pluf! Em vaig despertar per la campana de classe.
M’han vaig anar cap a casa, seguia preocupat pel Carnaval encara no tenia disfressa i era aquella mateixa tarda!! Quin horror!
Quan em vaig plantejar no anar a la tarda a escola em va passar pel cap aquell somni tant estrany que havia tingut. Recordava que hi sortia un gat amb una moto i ... clar que si!! Tinc la disfressa perfecte!! Un gat motorista! De seguida els hi vaig proposar als pares perquè m’ajudessin a fer-me la disfressa.
La mare m’ajudava a fer una samarreta i uns pantalons d’una tela que semblava pell, i el meu pare encaixava uns quants cargols de la moto.
Més tard vam quedar amb en Carles i l’Oriol per anar junts a l’escola. Pel camí anàvem practicant una presentació que faríem en arribar: primer sortirien ells dos i em presentarien i després sortiria jo. En arribar a l’escola tot el món es va quedar amb la boca ben oberta.
Qui m’acabaria dient que em vaig fer una disfressa, d’un tema que deia que no es podia fer realitat?
La llegenda segons diu
a l’època medieval,
a Catalunya existia viu
un gran drac infernal,
que es menjava a la gent
quan sortien del castell.
El rei va fer sortir els soldats
perquè matessin al drac,
però tots van morir
pel foc, que de sa boca sortir,
el drac, al rei va demanar
que li entregués la seva filla,
única solució per deixar de matar
a la gent que estava esfereïda.
El rei va tenir que claudicar
amb el cor tot encongit,
la seva filla va entregar
a aquell ésser maleït,
per poder a la gent salvar,
sense cap més opció a la fi.
Quan el drac a la princesa
es disposava a menjar,
un cavaller va arribar
amb armadura, llança i escut,
dient-li al drac de boca encesa :
" No tenies que haver nascut
i amb un cop de llança ben encertat,
el drac mort va caure a terra.
Del cavaller va quedar enamorada
la princesa tota angoixada
i el teu nom ? preguntar,
Jordi, el cavaller contestar.
De la sang del drac va florir
una formosa rosa vermella,
que junt amb el seu amor va oferir
a la seva estimada princesa.
Aquí a Catalunya és tradició
regalar una rosa per Sant Jordi,
a la noia perquè recordi
la teva gran estimació.
Amb la cara rodona
i rostre de persona,
la lluna amb sa mirada
en aquella nit estrellada,
en les ones del mar
quedava reflectida,
com si volgués cantar
una oda d’amor i de vida.
L’estimada i jo asseguts
damunt dunes roques,
estàvem abstrets i perduts
mirant les nostres boques.
En l'immensitat sideral
d’aquella nit especial
les mans li acariciava
i el seu cos abraçava.
D’aquell llarg petó
fet amb gran passió,
l’únic testimoni real
va ser la lluna celestial.
ya que no quiere estar conmigo
le pregunto a donde va
y me dice que contigo...
si mis ojos dicen te quiero
no pidas a mis labios una explicación
las palabras se las lleva el viento
y las miradas se las guarda el corazón
un día me diste a elegir entre mi vida o tu
elegí mi vida
te enojaste sin saber que mi vida lo eres tu